Plaerdemavida

Penso en tu, em recordo de les teves paraules però he decidit, forta i tranquil•la no recordar-te la meva existència mentre t’allunyes, mentre gaudeixes d’aquest mar tan distant, tan diferent del meu, tan oposat. Perquè com cada any, te’n vas i inútilment espero aquesta postal que mai no arriba, aquells missatges que s’emporta el mar, o l’aire, o fins i tot la memòria i no venen mai a fer-me costat.
Però no vull recordar-me de la xarxa que teixeixes quan ets a prop, ara mateix, i amb l’esforç, la sento lluny i a poc a poc intento fer del caliu de l’estiu, del meu mar, del meu palau blau, altres paraules del meu món.

Vida

Recordo el dia que el meu amic Vicenç em va regalar el llibre. El recordo visualment. Paper d’estrassa, d’embolicar, aspre, rústic, auster amb lletres negres i vermelles.
Tantes coses començava a aprendre en aquell moment. Tantes coses que eren una nosa per en S... El paper on jeien les poesies era ferm, tangiblement fort, també auster... Passar una pàgina era un plaer tàctil i la netedat del poema un plaer visual i també auditiu, perquè jo sentia el poema, el sentia per dins...
N’he perdut la pista del meu llibre, després de les meves fugides, de les meves anades i partides i dels meus retorns.
Acabo de veure el documental sobre Martí i Pol a TV3 i em vénen a la memòria tants records... D’aquells moments que em fascinava aprendre, d’aquells moments que començava l’allunyament del meu company, l’allunyament del pare de les meves filles. Per què la meva pedant manera d’entendre la saviesa no era compartida per ell? Per què ell s’allunyava de les meves inquietuds, de les meves fascinacions? Per què va deixar de vibrar per les lletres, pels símbols, pels jeroglífics, per la literatura mentre jo anava creixent? Mai una distància l’he observat tant gran, conscient ara del pes de les paraules i els símbols, conscient també dels enganys i engabanys...

Aquest vespre m’hagués agradat compartir els pensaments, les paraules i només em queda la freda i distant pantalla que m’apropa a tu, estranyament.

A ple hivern; un cel blau intens es mostra, com gairebé sempre, i des de la galeria veig el sol que s’amaga darrera Terramar. Si fos a prop, veuria com se’l beu, com engoleix el sol la mar, però no hi sóc. I veig, des de la galeria estant, aquest cel radiant, prometedor de bells instants.

“Cel rogenc, pluja o vent...”

El pare jeu aparentment tranquil al llit, a la seva cambra, des d’on veu el mar i el sol que es pon. Però està neguitós. No sap les hores que té davant; pensa que aquesta malaltia són uns dies, un mal moment, un parèntesi, un incís. Jo penso que tindrem sort, i somrient el miro, esperançada, amatent, amb la meva panxeta, discreta encara, plena de vida. Penso: “fes-te fort pare, has de veure la Marina o l’Enric que vindrà a la primavera”

Mentre estenc la roba, a cada peça el miro, i torno a somriure. Ell em correspon. Després d’adonar-me que la roba tapa la visió, la retiro del racó precís i li deixo entreveure un cel rogenc, preciós, de tarda d’hivern, càlida per aquest temps.

La bellesa és efímera... La felicitat també.

Torno a mirar el pare i el trobo somrient, mirant el cel, la llum, l’instant, la filla i el meu fruit... bevent delerós la seva darrera tarda d’aquest món.

vida