Plaerdemavida

El blau no és patrimoni del meu palau
Hi ha tants blaus que envolten el meu...
blau de Sitges,
blau blauet
de les ratlles
dels límits
del poetes que conec
blau de mar,
de maricel
blau de fosca
blau del cel
blau dels patis
de les portes
de finestres
del meu palau
i aquest blau només és meu.

Avui he fet neteja:
de casa,
de papers,
d’arxius,
d’escrits dels blogs
i del cor.

La veritat és que em sento més lleugera,
més àgil,
mes desperta,
més a punt de tot.

I ara que estic disposada als canvis
ara que em vull tornar a sorprendre
de tot i de res
sé que trobaré tresors amagats
per aquells racons
que he ignorat durant tant de temps.

Si tan sols et pugues entendre...però no puc. No tinc elements.
I ben segur que m’agradaria però potser hem començat a parlar llenguatges diferents.
Perquè no sé si m’has llegit bé, tampoc sé del tot si jo t’entenc.

Seria tan fàcil per mi saber quins són els teus sentiments, com ets, enmig de tot i res...
Es així; llenguatges diferents i manca de voluntat
de voluntat d’altres temps

I sí, es cert, per mi, hem estat molt més que paraules...
no ho sents?
sentiments, carícies, paraules esplèndides compatides en tot moment
paraules de rauxa, d’estiu, d’hivern, de blaus sempre presents
enmig de l’erma existència d’aquest present

També soc aquí, ho saps, encara que no sé per quant de temps.

Jo sé que sóc mentre sé que tu voles per altres indrets...

“A poc a poc, a la baixada que pots caure” sento a dir des de la finestra del bany. De tan amunt arriben les carícies de la mare, sempre present, dolça, falaguera, curosa, ufanosa, petonera... La mare sempre amatent sap quan arribo de l’escola i vigila la filla que mira a dalt somrient. Pujo les escales i m’entretinc. Hi ha tants escrits, tantes notes a la paret que no les he vist encara totes i cada dia n’hi ha més i jo, busco a veure que trobo; la signatura del meu pare Enric amb aquella lletra tan polida, tan ben feta i una data que mai vaig preguntar per què? Les singles del POUM que no vaig saber què eren fins que em vaig fer gran.
Quan arribo a dalt la mare m’abraça, em besa i li torno el petó, ben sorollós, ben estrident, que esclati!, que peti! i somrient em pregunta “Com ha anat l’escola?” i jo li contesto “molt be!”

Em resisteixo sense massa esma
a retirar-me d'una rutina
que per mi mai ha estat pobre,
ni mai ha estat un engany,
ans al contrari.

Com una teranyina, la rutina,
ha anat teixint paraules, instants,
colors en batecs del dia a dia,
i això que tu desesperadament rebutges i renegues
m’ha donat vida mil instants.

Ara, desconcertada, no sé què fer,
em manca la il•lusió del teu ritme
i esmaperduda em recloc en un closca erma i dura
i no en sé sortir.

“Hi ha un tresor amagat” em diu l’àvia Marina riallera, i de ben segur que tu el trobaràs. “On, àvia?, digues-m’ho” li responc impacient. Ella tranquil•la no deixa l’agulla i sense aixecar el cap em diu. “Et cal paciència, filla, un xic d’enginy i ser més constant!” Vaig al traster, encenc la llum perquè aquesta habitació és fosca. Allà hi ha de tot, el pare pensava que tot podia sevir i endreçava en prestatges mil coses velles que mai sortien d’aquell lloc. Tot és tant replet, tan confús i astorada miro a baix, miro als costats i a dalt amb aquell llum enmig les bigues que no si escau però que sempre, quan es encès embaladida haig de mirar l’aplic de cristall, amb roses y fulles trenades. Mentre bado, estic absent, volo al meu jardí imaginari i hi veig els quadres d’en Rusiñol i les flors que a moments l’acompanyen tan presents en les meves tardes d’estiu, quan portàvem el berenar a en Paco, al Cau Ferrat. Mentre bado encara, somnio i sento a l’àvia que diu: “fred, fred, estàs molt lluny”. Ja m’havia oblidat del tresor! Torno a l’àvia i li dic. “Però on és?” “Busca, ja t’he dit, sigues pacient i perseverant” em respon.
Ara m’escapo al taller del pare on s’hi arraconen formes de sabates, sabates a mig fer, pells diverses, la taula amb les seves fulles que tallen la pell i la sola tan bé. Una, de tira gruixuda, ben esmolada amb aquella pedra que tenia al damunt, l’altra més fina, entaforada amb dos petits llistons dins d’un tub de coure lluent. Sento l’olor de la cola, sempre present, ara entenc el plaer d’ensumar-la, miro els prestatges i l’altell, plens de farcells de pells de color vermell, daurat i negre, també blanc i crema i de tant en tant treu el nas el color verd. La llum que entra de fora és tan potent que tot s’hi veu i jo no hi veig el tresor. M’acosto a la porta i darrera els vidres, miro a la galeria i, lluny, la mar. Del campanar a Terramar tot és blau i ja torno a badar. Ara la llum és tan intensa, tan brillant i és que el sol és a dalt, just al mig. Quina galeria la nostra, quina sort de poder contemplar el sol des que surt fins que s’amaga a les tardes d’hivern. “Com anem?”, diu l’avia, “estàs tebiona però no ho tens!” Ai uix, el tresor, el tresor, que no el sé trobar, quina malícia! L’àvia ho posa tot ben complicat. On serà aquest tresor? Imagino perles i brillants, i pedres de mil colors, corones de princeses, anells i ceptres reials, com en els contes de fades que les amigues ens anem passant. “Tebiona?” repeteixo, doncs estarà al menjador. Miro la taula, damunt i davall, allà sempre s’hi amaguen coses... la vitrina tan pobre, res a veure amb la de la iaia Angeleta, tan fornida, tan plena d’aquelles copes de cristall que no es toquen mai. La nostra es un popurri, un garbuix de tota mena, dues copes de color verd, dues de grogues, tres de blanques, i tres gots amb llunes de colors. Una sucrera malmesa, un gerra d’aigua i això sí, unes tasses de cafè que fan goig. Obro els calaixos i la porta, i enlloc hi trobo el tresor només plats blancs, comprats al “Sepu” amb un viu de color daurat. Soón els plats de les festes, quan som tants i els hem de cuidar. “Ai, petita”, diu l’avia resignada, “ho hauràs de deixar, ara ja és hora de dinar”.
Parem la taula amb l’àvia mentre la mare acaba el dinar, perquè els germans no ajuden pas! Això és cosa de nenes, diuen, però jo no ho tinc gens clar. Avui no protesto, tinc el tresor al cap i a mig dinar pregunto: “Algú ha vist el tresor?”. La mare somriu ben dolça, el pare no em fa gaire cas, l’Enric fa cara d’interrogant i en Josep mofeta, fa el ullet a l’àvia i li diu... “no li diré pas!” Així que el meu germà mitjà ho sap i com que sempre em fa patir, de mala peça que és, sé que no m’ho dirà.
Em quedo amb posat de trapella, d’enrabiada amb el nas ben espingat, amb aquella arrugueta al nas que ja ha fet la seva estada i penso.. “ja el trobaré ja! Per nassos!