Plaerdemavida

“A poc a poc, a la baixada que pots caure” sento a dir des de la finestra del bany. De tan amunt arriben les carícies de la mare, sempre present, dolça, falaguera, curosa, ufanosa, petonera... La mare sempre amatent sap quan arribo de l’escola i vigila la filla que mira a dalt somrient. Pujo les escales i m’entretinc. Hi ha tants escrits, tantes notes a la paret que no les he vist encara totes i cada dia n’hi ha més i jo, busco a veure que trobo; la signatura del meu pare Enric amb aquella lletra tan polida, tan ben feta i una data que mai vaig preguntar per què? Les singles del POUM que no vaig saber què eren fins que em vaig fer gran.
Quan arribo a dalt la mare m’abraça, em besa i li torno el petó, ben sorollós, ben estrident, que esclati!, que peti! i somrient em pregunta “Com ha anat l’escola?” i jo li contesto “molt be!”