Plaerdemavida

Potser a part de la rutina
el que cal compartir és el fracàs de les paraules,
la fredor dels fets,
la incapacitat d’ésser,
la negació als actes,
i potser, a la vida,
que tu dónes a aquests dies de vacances...

No sóc càustica, no;
només espitxo una resposta,
un pensament,
una paraula pensada,
un desig,
una memòria renovada.

Si vinguessis a veure’m
desfaria la sequedat d’aquell vespre.
Tornaria més humits els contactes
i et mostraria la força que em queda...
que no es pas poca, per estimar-te.

Però sembla que els dies s’han acabat
i ja no tinc mes autoritat per ser jo en la teva foscor,
en el silenci,
a l’espera d’instants i genialitats
que no em pertanyen.
Ni tan sols sé si tinc dret a pensar-te,
en la distància...

En la teva rutina
no beus de mi
només de les meves paraules
i dels meus jocs.

I jo dels teus
i de les teves paraules
però malgrat tot!
també bec de tu
cada vespre
cada matí.

I quan no hi ets
em desconcerto
em sento buida
dels teus mots
i em manca foc,
inspiració,
música de l’ànima,
i colors...

Però no moro del tot
amb la voluntat de,
cada dia,
poc a poc
buscar sentit
a velles paraules
del teu joc.

Malauradament
rutina i retorn
malmeten el meu món
i penso
Quan entendré qui soc
i deixaré de jugar amb foc?

Al pati del carrer Sant Sebastià, la mare parla amb la iaia Angeleta mentre jo discreta, vaig mirant. Ella sí que té diners, i cases, i coses d’aquelles que només les veiem quan l’anem a visitar a la seva casa tan gran. Té una caixeta de vidre pintada de flors. A mi em fascina aquella caixeta rosa plena de colors i la miro astorada sense gosar tocar-la, per si un cas se’m trenca a les mans. Miro, dins la vitrina, les copes de vi, les d’aigua, les de cava i licor; totes a joc, i penso, perquè tantes copes si sempre bevem amb el got? Miro les ampolles de vidre tallat tan boniques i diferents. Les miro amb la llum a través i veig tots els colors del món. Miro la ceràmica que protegeix les parets; el blanc i el blau amb minúsculs tocs de verd i vermell. Miro la llar de foc i la imagino a l’hivern ara que ve de gust estar a fora amb les plantes i flors, i la palmera que va creixent. El pati protegit amb la gran paret al fons i les finestres dels pisos de la iaia que d’allà estant, les veiem.
La mare li pregunta, “Ja ha llogat el pis?” i la iaia li contesta tota contenta “ai sí, filla, amb dos maricons encantadors, i és que són tan nets, educats i polits aquests xicots!” Jo somric mentre penso, “maricons, nets, polits, educats i encantadors”. Aquest és el primer record que tinc de la definició d’aquestes persones que ja en aquell temps buscaven espais per la seva llibertat i Sitges n’era un petit marc que dia a dia es va anar fent gran. Al llarg dels anys vaig anar comprovant com n’era de sensata i llesta la iaia però no sé ben bé per què jo pensava que a mi no m’estimava gaire en aquells moments perquè, érem tants els nets que, no tenia temps ni ganes de carantoines com les de la mare que a mi m’agradaven tant.

...estranyament m’apropa a tu aquest soroll d’avui, repetitiu però festívol. L’escolto a l’ombra del teu record mentre engoleixo núvols, cases, herbes, fàbriques i arbres: xops, pollancres, roures, alzines i pins. De pressa baixen les rieres que han acumulat les aigües brutes d’aquests darrers mals temps i a cop de vista, com un llampec, veig els edificis de pisos, cases més senzilles i cases senyorials. També observo, amb desgana, xalets desproporcionats, de mal gust, que només acumulen rajoles dels terroristes actuals; els constructors...
Aquest viatge curt però intens estranyament m’apropa a tu mentre entro en un túnel negre i fosc i em pregunto: ets al tren o t’has fos?
I és que no sé res de tu... fa tant de temps...

Blau de blaus, blanc i verd. Gris perla, rosat i capvespre capficat. Avui el poble té un tel subtil, un tul estrany per aquest dia d’estiu. Mentre passejo i recordo aquell caliu de la terrassa estant. Blau de blaus, gris i blanc... Repasso colors i sento sons, de vents, de músiques d’orenetes i falcillots, de coloms i pardals, de cels tranquils i mars rogencs, de xafogors d’agost que s’escampen arreu, i em desperten sentiments. Miro de la terrassa estant, els teus ulls gris verd que no m’observen mai a mi, sinó a la mare. Tu, pare, sempre pendent...
Carrer Carreta amunt i avall, ara sol, ara pluja, ara platja i ara caliu... M’escapo a veure la mar, com tants moments. Imatges, fragments d’un carrer que sempre té vida en el meu imaginari... En Canyameres que repara les xarxes per anar a pescar demà; en Bruno que continua pintant aquells paisatges que encara avui no entenc, però que em transporten molt enllà; la María i en Nando; “Au, nena on vas? Si es farà fosc aviat!” Quan baixo, quan pujo i mentre la mare ufanosa prepara el sopar i el pare content li diu “Rosa, quina bona olor que fa!”

Penso en tu, em recordo de les teves paraules però he decidit, forta i tranquil•la no recordar-te la meva existència mentre t’allunyes, mentre gaudeixes d’aquest mar tan distant, tan diferent del meu, tan oposat. Perquè com cada any, te’n vas i inútilment espero aquesta postal que mai no arriba, aquells missatges que s’emporta el mar, o l’aire, o fins i tot la memòria i no venen mai a fer-me costat.
Però no vull recordar-me de la xarxa que teixeixes quan ets a prop, ara mateix, i amb l’esforç, la sento lluny i a poc a poc intento fer del caliu de l’estiu, del meu mar, del meu palau blau, altres paraules del meu món.

Vida