Plaerdemavida

Al pati del carrer Sant Sebastià, la mare parla amb la iaia Angeleta mentre jo discreta, vaig mirant. Ella sí que té diners, i cases, i coses d’aquelles que només les veiem quan l’anem a visitar a la seva casa tan gran. Té una caixeta de vidre pintada de flors. A mi em fascina aquella caixeta rosa plena de colors i la miro astorada sense gosar tocar-la, per si un cas se’m trenca a les mans. Miro, dins la vitrina, les copes de vi, les d’aigua, les de cava i licor; totes a joc, i penso, perquè tantes copes si sempre bevem amb el got? Miro les ampolles de vidre tallat tan boniques i diferents. Les miro amb la llum a través i veig tots els colors del món. Miro la ceràmica que protegeix les parets; el blanc i el blau amb minúsculs tocs de verd i vermell. Miro la llar de foc i la imagino a l’hivern ara que ve de gust estar a fora amb les plantes i flors, i la palmera que va creixent. El pati protegit amb la gran paret al fons i les finestres dels pisos de la iaia que d’allà estant, les veiem.
La mare li pregunta, “Ja ha llogat el pis?” i la iaia li contesta tota contenta “ai sí, filla, amb dos maricons encantadors, i és que són tan nets, educats i polits aquests xicots!” Jo somric mentre penso, “maricons, nets, polits, educats i encantadors”. Aquest és el primer record que tinc de la definició d’aquestes persones que ja en aquell temps buscaven espais per la seva llibertat i Sitges n’era un petit marc que dia a dia es va anar fent gran. Al llarg dels anys vaig anar comprovant com n’era de sensata i llesta la iaia però no sé ben bé per què jo pensava que a mi no m’estimava gaire en aquells moments perquè, érem tants els nets que, no tenia temps ni ganes de carantoines com les de la mare que a mi m’agradaven tant.