Plaerdemavida

Blau de blaus, blanc i verd. Gris perla, rosat i capvespre capficat. Avui el poble té un tel subtil, un tul estrany per aquest dia d’estiu. Mentre passejo i recordo aquell caliu de la terrassa estant. Blau de blaus, gris i blanc... Repasso colors i sento sons, de vents, de músiques d’orenetes i falcillots, de coloms i pardals, de cels tranquils i mars rogencs, de xafogors d’agost que s’escampen arreu, i em desperten sentiments. Miro de la terrassa estant, els teus ulls gris verd que no m’observen mai a mi, sinó a la mare. Tu, pare, sempre pendent...
Carrer Carreta amunt i avall, ara sol, ara pluja, ara platja i ara caliu... M’escapo a veure la mar, com tants moments. Imatges, fragments d’un carrer que sempre té vida en el meu imaginari... En Canyameres que repara les xarxes per anar a pescar demà; en Bruno que continua pintant aquells paisatges que encara avui no entenc, però que em transporten molt enllà; la María i en Nando; “Au, nena on vas? Si es farà fosc aviat!” Quan baixo, quan pujo i mentre la mare ufanosa prepara el sopar i el pare content li diu “Rosa, quina bona olor que fa!”