Plaerdemavida

Recordo el dia que el meu amic Vicenç em va regalar el llibre. El recordo visualment. Paper d’estrassa, d’embolicar, aspre, rústic, auster amb lletres negres i vermelles.
Tantes coses començava a aprendre en aquell moment. Tantes coses que eren una nosa per en S... El paper on jeien les poesies era ferm, tangiblement fort, també auster... Passar una pàgina era un plaer tàctil i la netedat del poema un plaer visual i també auditiu, perquè jo sentia el poema, el sentia per dins...
N’he perdut la pista del meu llibre, després de les meves fugides, de les meves anades i partides i dels meus retorns.
Acabo de veure el documental sobre Martí i Pol a TV3 i em vénen a la memòria tants records... D’aquells moments que em fascinava aprendre, d’aquells moments que començava l’allunyament del meu company, l’allunyament del pare de les meves filles. Per què la meva pedant manera d’entendre la saviesa no era compartida per ell? Per què ell s’allunyava de les meves inquietuds, de les meves fascinacions? Per què va deixar de vibrar per les lletres, pels símbols, pels jeroglífics, per la literatura mentre jo anava creixent? Mai una distància l’he observat tant gran, conscient ara del pes de les paraules i els símbols, conscient també dels enganys i engabanys...

Aquest vespre m’hagués agradat compartir els pensaments, les paraules i només em queda la freda i distant pantalla que m’apropa a tu, estranyament.