Plaerdemavida

A ple hivern; un cel blau intens es mostra, com gairebé sempre, i des de la galeria veig el sol que s’amaga darrera Terramar. Si fos a prop, veuria com se’l beu, com engoleix el sol la mar, però no hi sóc. I veig, des de la galeria estant, aquest cel radiant, prometedor de bells instants.

“Cel rogenc, pluja o vent...”

El pare jeu aparentment tranquil al llit, a la seva cambra, des d’on veu el mar i el sol que es pon. Però està neguitós. No sap les hores que té davant; pensa que aquesta malaltia són uns dies, un mal moment, un parèntesi, un incís. Jo penso que tindrem sort, i somrient el miro, esperançada, amatent, amb la meva panxeta, discreta encara, plena de vida. Penso: “fes-te fort pare, has de veure la Marina o l’Enric que vindrà a la primavera”

Mentre estenc la roba, a cada peça el miro, i torno a somriure. Ell em correspon. Després d’adonar-me que la roba tapa la visió, la retiro del racó precís i li deixo entreveure un cel rogenc, preciós, de tarda d’hivern, càlida per aquest temps.

La bellesa és efímera... La felicitat també.

Torno a mirar el pare i el trobo somrient, mirant el cel, la llum, l’instant, la filla i el meu fruit... bevent delerós la seva darrera tarda d’aquest món.

vida

DES DEL NORD
Intercanviant calces

Què faríeu si algú us prometés 49 calces pel preu d’una? Pensaríeu que potser les venen en alguna d’aquelles parades al mercat que ofereixen l’impossible o que ara, en lloc de fer contraban de tabac americà resulta més fer-lo de calces perquè les dones s’havien llançat d’una manera desesperada a comprar calces de totes menes i colors, per sobre o per sota el melic, amb volants o amb puntes. No, ni una cosa ni l’altra, es tracta simplement d’un intercanvi. No és literalment un intercanvi sinó una vella moda que de tant en tant es posa en circulació: la cadena de cartes.

Rebeu una carta on hi ha escrita l’adreça de 7 persones a la primera de les quals li heu de fer arribar alguna cosa: una postal, diners, una estampa religiosa o un elefant. Bé, qualsevol cosa serveix per fer funcionar aquesta cadena de la sort. Aquesta vegada, però es tracta de calces i és reservat exclusivament a dones. Seguidament heu de treure el nom d’aquesta persona de la llista i posar-hi el vostre, (no oblideu posar-hi la talla!) fer-ne 7 còpies i enviar-les a les 7 millors amigues (i dic millors perquè algun dia us ho agrairan d’haver-les iniciat en aquest joc) i ja només cal esperar.

Les dones d’aquest país ja estan cansades d’anar a reunions de Tapperware i contemplar la varietat de capses, capsetes i capsaces que només serveixen per la nevera. Així és que el millor es inventar-se una altra cosa per passar el temps, a més, no s´hi perd res per provar-ho, --només el preu d’un parell de calces i uns segells— al contrari, una s’il•lusiona pensant en quines calces rebrà aquell dia. ¿No us agrada la idea de pensar que en el correu del matí podreu trobar unes delicioses calcetes de blonda negra embolicades amb paper satinat? O unes tangues vermelles o unes de brocat de color de poma verda? I que l’endemà, i l’altre, i l’altre en seguiran arribant fins a 49? ¿No és una gran idea pensar que algú comprarà unes determinades calcetes que puguin satisfer el vostre sentit eròtico-lúdic i la vostra necessitat de provocació al mascle que teniu al costat? I només una dona pot comprar-ne d’aquest tipus sense cap implicació de dependència, submissió o explotació. Si un home us en regala unes, sempre seran perquè li satisfan a ell. A més, com que les dones d’avui pensen en tot, potser la vostra enviadora de calces anònima inclourà el tiquet de Marks & Spencer per si s’escau d’haver-les de canviar.

Si li expliqueu a un home aquesta correspondència de calces no entendrà per què esteu perdent el temps enviant calces estranyes a estranyes dones; si li expliqueu a una dona us dirà què s’ha de fer per participar-hi. Ja veieu que es difícil entendre’s amb el homes en qüestió de calces i més quan hi ha moltes calces entremig.

(Inspirat en una notícia que va sortir a “The Guardian” el febrer de 1994.)

Plaer

La misantropia es cura? o, va a més? Em sembla que m'ha agafat la bactèria misantròpica i em veig espectadora i no participant del melodrama social.
Ja no compro llibres el dia assenyalat (ahir dia de St. Jordi!). El passejar dels diumenges, un convencionalisme; els restaurants, una presa de pèl; la moda, un engany; els casaments, una pantomima; els cotxes, un perill social; els crits, una angoixa vital; els gossos, una mancança afectiva; els mòbils, una estridència sonora; la vida, un circ.
L'anècdota defineix les persones?

Plaer

Les teves paraules són heura del teu tarannà dins el meu
Sempre m’envolten i sovint m’ofeguen
No sé ben bé per què!
Potser perquè no t’entenc?
I a voltes no sé què fer...?

Em deleixo per sentir-te
Tant com vols sentir-me tu
a vegades, es molt fàcil
a vegades no ho es gens.

I tant és... si vull trobar-te...
Persistent,
També haig de ser-hi jo
Ferma i tenaç...
Encara que no entengui res.

Vida

L’àvia Marina camina, camina sense parar,
amunt i avall, amb la seva energia que m’encomana.
Jo, petita, la miro inquieta, l’ensumo curiosa
i li demano el conte per poder dinar.
“Fa olor de fruita, de magrana”,
li dic, esperançada
després de picar el seu front amb la mà.
I ella comença amb el seu tarannà,
tranquil i serè ara que seurà.
“Hi havia una vegada un cigronet petit, petitet com un dit...”
Amb cara de babau l’escolto,
i li miro els ulls gris blau.
Passaria mil hores sentint la seva veu tan suau,
mentre el dinar va coll avall.
L’àvia improvitza,
El fa més interessant cada dia.
Passen els dies, els mesos, els anys
s’esborren els contes, s’esborren...
any rera any
i jo embadalida només recordo els seus ulls gris blau.

Vida

Comencem una nova aventura; senceres, i a mitges. Experimentem amb la llengua per entendre, per correspondre, per fer nostres les paraules que ens envolten i donen sentit a la vida.

Vida