Plaerdemavida

A ple hivern; un cel blau intens es mostra, com gairebé sempre, i des de la galeria veig el sol que s’amaga darrera Terramar. Si fos a prop, veuria com se’l beu, com engoleix el sol la mar, però no hi sóc. I veig, des de la galeria estant, aquest cel radiant, prometedor de bells instants.

“Cel rogenc, pluja o vent...”

El pare jeu aparentment tranquil al llit, a la seva cambra, des d’on veu el mar i el sol que es pon. Però està neguitós. No sap les hores que té davant; pensa que aquesta malaltia són uns dies, un mal moment, un parèntesi, un incís. Jo penso que tindrem sort, i somrient el miro, esperançada, amatent, amb la meva panxeta, discreta encara, plena de vida. Penso: “fes-te fort pare, has de veure la Marina o l’Enric que vindrà a la primavera”

Mentre estenc la roba, a cada peça el miro, i torno a somriure. Ell em correspon. Després d’adonar-me que la roba tapa la visió, la retiro del racó precís i li deixo entreveure un cel rogenc, preciós, de tarda d’hivern, càlida per aquest temps.

La bellesa és efímera... La felicitat també.

Torno a mirar el pare i el trobo somrient, mirant el cel, la llum, l’instant, la filla i el meu fruit... bevent delerós la seva darrera tarda d’aquest món.

vida