Plaerdemavida

L’àvia Marina camina, camina sense parar,
amunt i avall, amb la seva energia que m’encomana.
Jo, petita, la miro inquieta, l’ensumo curiosa
i li demano el conte per poder dinar.
“Fa olor de fruita, de magrana”,
li dic, esperançada
després de picar el seu front amb la mà.
I ella comença amb el seu tarannà,
tranquil i serè ara que seurà.
“Hi havia una vegada un cigronet petit, petitet com un dit...”
Amb cara de babau l’escolto,
i li miro els ulls gris blau.
Passaria mil hores sentint la seva veu tan suau,
mentre el dinar va coll avall.
L’àvia improvitza,
El fa més interessant cada dia.
Passen els dies, els mesos, els anys
s’esborren els contes, s’esborren...
any rera any
i jo embadalida només recordo els seus ulls gris blau.

Vida